Diaris d'en Bosch 25 - La cambrera

La cambrera

Joan Guerola

All characters appearing in this work  are fictitious. Any resemblance to real people, living or dead, is purely coincidental

En un minut el client ha mirat amb detall tota la cara de la cambrera. Quan sembla que n’està cansat de retratar-li-la, li mira la resta del cos. Li és difícil centrar-se en res perquè ella volta atrafegada mentre porta safates plenes de plats que fumegen i els serveix. Li crida l’atenció com contorneja els malucs mentre, entre les taules, s’obre pas amb agilitat de ballarina. Segur que li atreu el diàmetre de cintura i el diàmetre de cul i maluc: li’ls devora només uns instants. Segueix amb els pits, li'ls devora també en només segons. No pot centrar-se en cap part ni gaudir-ne perquè ella es mou massa de pressa. De vegades, si s’ajupeix a servir menjar o beguda a la taula d’enfront de la d’ell, se li puja pel darrere la faldilla blau fosc, llavors ell, que està prop, aixeca el cap, una mica de reüll perceb un tros més gran de les cames primes. Descobreix que se li marca el culet amb perfecció. No és cap culet de sofà, no. Potser, ell n’ha vist de millors. Li dura poc el gaudi perquè la cambrera es posa dreta amb rapidesa i se’n va a una altra taula des d’on amb prou feines la pot vore.

Una estona més tard, en inclinar el cap avant alhora que ajupeix el llom per servir-li postres, ella se n’adona que en els pits li ha clavat la mirada com una fuetada, com un raig que ix dels ulls de colors del personatge malvat d'una pel·lícula. Meneja el menjar amb la forqueta però menja més bé poc, prou feina té mirant-la.

El tipus aquest estaria millor en un instant messenger de sexe, o alguna cosa així. Segur que tindria més on mirar i amb més tranquil.litat. S’ha deixat la meitat del menjar del segon plat. Li fica postres al davant, dona la volta i torna a la cuina per treure postres a altres taules. En acabant, se’n va a la seua posició en el menjador. Més que un client ella el considera un agressor. Li creuaria la cara a bufetades, li llevaria el menjar de davant i, sense pagar, el fotria de patetes al carrer, pensa ella. No pot reprimir saber si encara la mira. Malda per oblidar-se’n d’eixe home, no obstant no hi ha res a fer perquè al moment gira el cap envers la posició d’ell, que s’està menjant el flam i la poma torrada amb fruïció. El molt idiota, guaita com menja ara, no li perd ull al menjar. És evident que amb bon criteri prefereix la dolçor del postres a ella que més aviat és prima i amb cametes com a palets. En el fons, segur que a ella tan li fa que la mire, no és cap desgracia com diuen algunes amigues. Una d’elles, si la miren, acostuma a enutjar-se amb facilitat, d’altres ni s’enteren que les estan mirant ja que, quan caminen pel carrer, no fan més que mirar la pantalla del mòbil. Ella s’afanya a servir taules fins que ja no li’n queden i es queda en peu en el menjador per si cal atendre qualsevol petició o per si es presenta algun client endarrerit. Tampoc li agrada que la vigile l’amo remugador. Que es fota. Només vol que ella treballe i treballe, més i més. El tipus és capaç de lligar-la amb una corda i tindre-la subjectada com els gossos, potser això el faria sentir bé.

El client deu creure’s amb el dret ambigu de mirar ja que, en acabant dels postres, posa els colzes sobre la taula i les palmes de les mans sostenen la seua barbeta.  Roman com un gat que la persegueix amb mirada fixa i libidinosa, ella baixa el cap, però l’espatlla no la corba gens. Inspira amb profunditat amb els ulls ben oberts. Treu l’aire de manera tan prolongada com li és possible. Repeteix el procés dues voltes. En aixecar el cap mira els tamborets a la vora de la barra. Que a gust seuria, xiuxiueja. Ella encara troba inconsolable la mirada de l’home, què no mira el seu mòbil com fan altres. El molt imbècil segur que em vol preguntar quatre ximpleries que tampoc diria encara que em paguessin, torna a xiuxiuejar ella. Hi ha homes que perden l’enteniment amb facilitat.

La cambrera es mou pel menjador, entra a la cuina amb la precisió mesurada de sempre per si queda alguna cosa pendent. Està tot servit. N’ix i recorre amb la vista tota la colla de gent diversa que menja fins que aborda un home gras com una mala cosa, que beu i beu sense parar a la terrassa, ja que també fuma com un carreter. Aquest mai no la mira, en té prou amb la beguda. Ara posa la vista en una vella que juga a la màquina escura-butxaques. Només ve el dia dos de cada mes. Es pren quatre cafès en llet i es gasta dos-cents euros més o menys en la màquina. La cambrera creu que deu tornar a casa ben escurada. I no li fa cap pena.

Més d’alguna vegada ella ha aprofitat la màquina que està calenta perquè amb pocs diners tregui força premis. A ella el que li sap greu de debò és el menjar que sobra i es tira. Veus plats que queden a mitges, i tanta gent que passa gana, no cal dir-ho, però és que fa ràbia, és una consciència.

No s’hauria de posar nerviosa per més que la mire l’imbècil eixe, com li passava al principi en situacions semblants. Ella ara tracta de centrar la seua atenció mentre recorda que va començar als setze amb un somriure d’orella a orella. Al restaurant va fer amanides i passava  postres. Quatre mesos dins la cuina fins que li va dir a l’amo que ella era capaç de fer-ho millor que les altres cambreres. No ho va dir per pur atzar ni si el seu atreviment era correcte o no: n’estava convençuda. De cambreres, de quaranta cinc en amunt, allà van passar a una cambrera de setze anys. El primer dia els seus ulls van recórrer un dels companys que es feia una ratlla en el lavabo i una altra treballadora que es bevia xupitos en la barra.

Ella ha treballat durant quatre anys, però no tot el món ha tingut la mateixa sort. Alberto, sud-americà, va ser acomiadat en seguida; el més barat de despatxar, el que portava menys temps. Encara sort que el restaurant segueix obert tot i administrar-lo malament. El que mana no sap manar. Hi ha un escarabat dins la cafetera. S’acumula la merda, a causa de les dones que no netegen prou i hi ha algunes que estan sense fer res i cacen papallones.

Ella treballa catorze hores i ha de treballar dissabtes vespres, i gratis aquestes hores del dissabte. Ara, amb vint-i-dos, s’ha quedat pringada perquè cobra sis-cents euros i fa la feina d’un cambrer o cambrera que en realitat li correspon guanyar mil dos-cents. Al damunt ha d’aguntar les impertinències d’algun que altre client. A voltes, no s’ho pot creure però els clients la miren fixes, sense pensar, sí la poden ofendre, que cara dures, quin quin morro. No ho entenen. He de seguir treballant, i el més irritant per mi aguantar-los el voyeurisme, i a alguns el mal alè.

Quan desmunta la taula del client troba escrit en les estovalles de paper: m’agrades, m’agradaria que la meua dona fora com tu. Ressegueix amb els capcirons dels dits els números del telèfon mòbil que també li ha deixat escrit.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat