Fa més qui vol que qui pot 27 La SALPASSA i després... Ja t’has confessat?

Joan Guerola
 
Segona part

En Bosch
—La veritat és que els rectors haurien de fer un esforç i canviar, eixir de fer de rector com anys enrere.

L’amic blaver
—Sembla que no t’ha vist afí i se n’ha anat xiulant.
Ja no se senten els colps de les masses dels xiquets. Només arriba la cridadissa i les rialles de lluny. El rector va per feina, va a estall. Li queda bon tros per recórrer tot el poble, però com que la meitat de les cases estan buides acabarà de seguida. Abans feia una vorera i en acabant l’altra. En canvi, ara creua el carrer des d’una vorera a l’altra. Així va de pressa.

L’amic blaver (torna a dir)
—El tornaràs varilla de tant de lluitar contra les institucions valencianes per defensar el valencià.

En Bosch
—Em dóna tanta malícia que em posen de mala lluna. És que són la repera els de l’església valenciana. Per què no fan servir la llengua de la gent que parla valencià en el dia a dia, i per què els fan parlar i sentir la llengua castellana que el costa més d’entendre? A tu et sembla bé que els parlen en castellà en missa?

L’amic blaver
—Home…
Sembla que dubte. Al final es decideix.
—No, no. Com no vaig a missa ni em preocupava. No m’havia parat a pensar-hi.

En Bosch
—Però segur que deus haver anat alguna volta de casament o enterrament? No perceps un missatge amb una llengua imposada?

L’amic blaver
—Sí, és clar que sí. Tampoc hi havia pensat mai. El que està clar que els del PP i l’església més reaccionària van de la mà: la dretanazionalista. I no m’agrada. Potser els polítics del PP són de l’Opus.

En Bosch
—No n’hi ha un pam de net. Ja saps el que diu Pep Amagat. Tots els presidents del PP que han ocupat la Generalitat són de l’OPUS. Segur, segur que estan embolicats. Mira, n’estic fins als nassos: peperos, representants de l’església siguen o no de l'Opus, tant me fa. Però això és tot una merda. Què ha de passar perquè açò canvie?

L’amic blaver
—Segons tu, haurien i hauríem de canviar moltes coses de les estructures valencianes, polítiques, socials i religioses. Això, amic meu, és impossible.

En Bosch
—Sí, s’hauria de canviar tot de dalt a baix. A més, vols saber una cosa, no crides al mal temps abans d’hora. Tu coneixies la salpassa?

L’amic blaver
—Mai no n’havia sentit a parlar.

En Bosch
—Sembla una barreja de religió i tradició. És com un costum m’ha explicat la veïna. Representa l’acomiadament de Jesús abans de morir.

L’amic blaver
—Com és la setmana santa en el poble?

En Bosch
—La setmana santa de hui en dia, en què la gent en general agafa els cotxes i marxa a les destinacions més diverses, des de fer turisme rural, a platja o a passar uns dies en un apartament o hotel de muntanya, no té res a veure amb la d’abans. Les cerimònies religioses del poble són més suaus i tenen una assistència minoritària, sobretot femenina.
En eixos moments entra una dona que ve de la fleca. Els porta el pa i una mona.

En Bosch (li diu a la dona)
—Li estava explicant que la setmana santa deu ser diferent de la d’abans. Segur que vostè ho coneix millor. Segons mon pare, el dijous sant la majoria de gent anava a confessar-se i prenia la comunió en missa. En cas que els xiquets, una volta s’havien confessat, digueren paraulotes o tingueren mal pensaments s’havien de tornar a confessar. De dijous sant fins al dia de resurrecció, en el poble no es podien fer servir les campanes, és així?

Una dona
—Com no es podien tocar les campanes es feien servir les matraques o carraques. Les tocaven els escolans mentre caminaven pel poble anunciant que era l’hora dels oficis, la missa, la processó o el via crucis. En algun lloc, això d’anar amb la matraca en deien anar a matar jueus.
Passaven tot el dia ocupat en actes religiosos i per entremig nosaltres havíem de fer bunyols, la carabassa santa i les mones. No es podia menjar carn cada divendres de quaresma i, si compraves la butlla de la Santa Creuada, podies menjar carn durant tots els divendres de l’any excepte divendres de quaresma.
L’amic blaver escolta bocabadat les explicacions.
 
En Bosch
—Això de no menjar carn no era un gran esforç, ja que llavors menjar carn se’n menjava quan es podia, veritat?
Mon pare també recorde que em contava que al temple les figures dels sants eren tapades amb una túnica morada o un vel negre i es destapaven el diumenge de resurrecció. A què les dones havien d’entrar a l’església amb vel o mocador al cap?

Una dona
—Sí. Havíem de preparar el monument. Era al sagrari. Posàvem palmes i palmons, plantes i ciris. En el sagrari posaven l’altíssim: en una caixeta amb terra s’hi posava blat i es feia créixer en una habitació fosca. En créixer sense llum, creixia blanquinós en comptes de verd.
També fèiem la vetlla dels santíssim de divendres a l’hora dels oficis fins a la  missa Pasqual.

En Bosch
—A mi em deien que música només se’n podia sentir de clàssica i les pel.lícules desapareixien de la programació tret de les de temàtica religiosa. Entre els més resistents a seguir l’ordre estricte que imposava la setmana santa, estaven els xicons que jugaven a futbol entre ells hores i hores, en acabant alguns feien un sopar.

Una dona
—Tot en un ambient poruc i obac. En algunes famílies també es feien menjars especials com el giraboix fet a base de verdures i bacallà.

L’amic blaver
—Sí que ha canviat la setmana santa, sí.

Continuarà...

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat