Fa més qui vol que qui pot 26 L’amic blaver no sap el que és la SALPASSA

L’amic blaver no sap el que és la SALPASSA

Joan Guerola

Primera part

En Bosch i l’amic blaver van al poble per setmana santa, arriben divendres al vespre. L'endemà, algun marge fumejant i una mica de boirina tracen un vel en la part baixa de la Vall quan en Bosch obre casa, treu el nas i veu que una dona li ha agranat i arruixat el tros de carrer de davant de sa casa. Encara que llunyana, se sent dringar una campaneta.

Una dona (amb una mica de nerviosisme)

És la salpassa. És l’escolanet que, en tocar la campana, avisa que ja s’acosta la comitiva en què va el rector, vestit amb ornaments litúrgics, i els escolans.

En Bosch (com mig adormit encara)

Ah, sí, és veritat.

Ell recorda que penjat en la porta del forn hi havia una nota sobre els actes de setmana santa un dels quals és la salispassa o salpassa.

Una serrada de xiquets porten maces. Cadascú va a la seua. Se senten els colps de les maces dels xiquets que piquen perquè les dones obren casa al senyor rector que ve a beneir-los-la. És un ritu divertit enmig de la foscor social i política del país. Hi ha qui diu que pareix que siga per espantar els mals. Altres diuen que representa l’acomiadament de Jesús d’aquest món i que va a morir en la creu.

Els xiquets, que ixen de l’escola unes hores, van pels carrers amb unes macetes picant contra els troncs, prèviament preparats, les caixes de plàstic dur o caixetes de fusta de les que es fan servir als mercats per carregar fruita o verdura.

Al cap d’una estona, les caixetes de la fruita estan fetes pols, les de plàstic dur i els troncs aguanten més. Fa quaranta anys, els xiquets picaven contra les portes de les cases. L’ama, temorega que li feren malbé la porta, granera en mà, la protegia pegant-los granerades. El problema el tenia quan li atacaven alhora un tropell de xiquets. La pobra havia de fer mans i mànigues per defensar la seua porta contra tan gran allau disposat a tenir una oportunitat de picar. La guerra esdevenia ferotge entre els guerrers audaços i la dona admirable que, com si fóra el seu castell, la defenia bravament. Els nanos, i de vegades alguns majorets, s’emportaven alguna granerada al cul, però era divertit de debò. El més brau i sagaç, el que, tot i haver picat, n’eixia invicte deia: “Doncs, a mi no m’ha tocat!”

Mentrestant, i tornant a ara, les dones obren les portes i esperen, amb casa endreçada i pis fregat, que el rector hi entre. Ho fa portant una creueta de mà i aigua beneïda. Fa uns resos, arruixa amb aigua beneïda l’habitatge i els que hi viuen. L’escolà du un recipient amb sal. Agafa una miqueta de sal de la casa que ha estat deixada en algun atifell damunt d’una tauleta, damunt d’un prestatge o de qualsevol moble, i se la posa en un dels seus recipients. Llavors, agafa una miqueta de la sal beneïda que ell porta i en fica una miqueta on està la sal de la casa. Acabat aquest transvasaments de sal, el rector diu unes paraules als presents, dóna a besar la creu i desitja bones pasqües. Això sí, després agafa un donatiu voluntari que consisteix en els euros que cadascú té a bé donar. Hi ha qui no obre la casa, i arreglat. De fet, quasi la majoria dóna euros perquè en el fons les dones deuen sentir la pressió interior d’haver de donar-los, per allò de què diran i potser per un temor de caràcter espiritual. Fa molts anys sembla que es donaven ous, el més segur és que la gent no tenia més. En Bosch també obre la seua caseta i deixa dos euros en un plateret que hi ha damunt d’un moble davant del qual i penjat en el tàbic hi ha una foto en blanc i negre de son pare quan pren la comunió i al costat una altra foto del seu avi a cavall d’una burreta. El rector, un home broix i esquerp, no gaire prolix en comunicació li beneïx amb el salpasset la caseta i resa una pregària, però no hi ha la sal, per acabar els diu unes paraules: tot en castellà.

En Bosch (prou empipat)

—Per què no ho fa en valencià?

Rector
—Jo l’entenc però no en sé quasi gens. Sóc de les comarques castellanes.

En Bosch
—Bé, l’estudia. I ja està. Hi ha la gramàtica d’Enric Valor per a castellanoparlants

Rector
—A més a més, els que manen ens obliguen a fer-ho en castellà.

En Bosch
—Déu meu, quina misèria, quin engany! Que Déu els perdone, no saben el que fan! O potser sí que ho saben massa, i tant!

Rector
—Perdone, he d’anar-me’n.

En Bosch
—Sí, disculpe, vaja, vaja. Vaja amb Déu i que tinga bona pasqua.

El rector marxa amb el seu sèquit.

L’amic blaver (un cop el rector ja és fora de casa, lluny)

El rector no t’ha volgut parlar gaire, quasi ha fugit. T’ha tingut por.

En Bosch
Molta por i poca vergonya...

Seguirà...

Pau i bé

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat